l'escala de l'estructura  



 		 
     
El següent text correspon a una entrevista realitzada per l'Arquitecte Rafael Díez, de la redacció de la Revista "AB - Arquitectes de Barcelona - Butlletí de la Demarcació de Barcelona", a l'equip de Robert Brufau i Associats i publicada a la mateixa revista a l'abril de 1.999 (núm. 68). Reflexa fidelment quin és l'esperit de l'estudi.
  Associats i caps d'equip, en ordre a la foto, Joan Francesc Garcia, Ignacio Costales, Teresa Celda, Lluís Bozzo, Robert Brufau, Gemma Busquets, Manel Fernández i Miquel Àngel Sala Robert Brufau i Associats
Són set arquitectes i un enginyer. En aquests moments, quan sembla que la professió està de baixa, formen un estudi que no para de créixer i on la feina mai falta. Ells mateixos, amb les seves paraules i amb una selecció d'obres, ens expliquen quin és el seu treball i la manera que han trobat de viure l'arquitectura.

  Rehabilitació de les golfes i dels terrats de la Pedrera, 1996. La recuperació estructural d'un dels espais més insòlits de l'arquitectura d'en Gaudí va ser una reconstrucció molt àrdua i on es va haver de realitzar un anàlisi exhaustiva del comportament de cada un dels 265 arcs i de les sis torres que composen la coberta Especialització i Arquitectura
La singularitat de l'estudi és que ens dediquem a l'arquitectura, no a la manera clàssica sinó només a la part relacionada amb les estructures, al seu disseny i al seu càlcul, i això des de fa més de 30 anys. Resulta curiós veure com, amb una especialització tan forta, hem pogut avançar, aglutinant un munt de gent, fins a ser en aquests moments un dels majors estudis d'arquitectura a Barcelona, cosa que fa pensar que una de les vies de futur dels arquitectes potser és l'especialització. Això era gairebé inimaginable quan vàrem començar.

El nostre no és un cas únic en aquesta ciutat, ja que n'hi ha molta més gent treballant d'una manera molt semblant. Si parlem de l'organització del nostre despatx s'entén que, quan en aquests moments treballem en uns quaranta projectes al mateix temps, l'esquema sigui piramidal, amb uns caps d'equip que controlen sis o set col·laboradors i un nombre semblant d'expedients. Apart del cap, cada equip està format per persones de qualificació diferent dels quals un parell són estudiants principiants. Perquè la major part del personal -al voltant de setanta persones- són alumnes destacats en assignatures tecnològiques que, mentre fan la segona meitat de la carrera d'Arquitectura, treballen aquí acollits a convenis amb la UPC. De manera que quan ens deixen, al cap d'uns cinc o sis anys, ja són experts i poden dedicar-se a aquesta especialització pel seu compte.

  Les quatre altes torres d'enllumenat de l'Estadi Olímpic de Terrassa, projectades l'any 1991 conjuntament amb l'equip Bach-Mora, són un exemple d'estructura que es basa en la consecució d'uns equilibris molt precisos Potser aquesta és una raó que explica que a Catalunya tenim un nombre elevat de bons arquitectes dedicats al càlcul estructural, un percentatge gran del qual ha passat per aquí. Més de 300 alumnes han treballat al despatx en aquestes condicions. Al principi, normalment un any, ajuden en les feines més elementals. En una segona etapa participen en projectes més complexes, per passar a fer alguns càlculs elementals en una tercera fase. Quan ja han acabat els seus estudis tenen capacitat per agafar més responsabilitat, fent-se càrrec del desenvolupament d'algun projecte de major complexitat. Alguns dels que acaben aquest cicle es queden encara uns anys més i es converteixen en caps d'equip.

Catalunya és un cas insòlit, ja que si arreu és habitual que aquesta feina estigui en mans d'enginyers, aquí potser n'hi ha més d'arquitectes. Un dels factors que va influir molt va ser que, a partir de l’any 65, a la Universitat, amb l'arribada d'un grup de professors com Margarit, Buxadé o Mañá es va fer un esforç notable per educar els estudiants d'Arquitectura, fent-los veure les estructures com una cosa viva i engrescadora, allunyada de l'academicisme d'un ensenyament excessivament teòric, característic d’èpoques anteriors. Això va donar origen a una generació d'arquitectes que va prendre interès pel nostre camp. Ara, tant un arquitecte com un enginyer, sense distinció, calculen tant una nau com un edifici d'habitatges. Creiem que aquí, en el món real de la construcció, afortunadament, no hi ha distincions, no hi ha gairebé prejudicis per la procedència acadèmica de l'expert. I això és bo ja que permet a cada persona, en funció del seu interès, i independentment de la seva titulació, manifestar-se a través de les estructures, participar en el procés constructiu, i ser tan creatiu com un vulgui o sigui capaç. De vegades, veiem estructures calculades per enginyers que demostren molta sensibilitat arquitectònica. Com a molt, podríem dir que els enginyers acostumen a fer una aproximació diferent al disseny en el sentit de que ho fan més des de la tècnica, mentre que nosaltres ho fem a partir de la funció arquitectònica de l’estructura.

  El Centre Cívic d'Hostalets de Balenyà, segons el disseny de E. Miralles i C. Pinós (1990), és una interessant mostra d'integració total entre arquitectura i estructura Arquitectura i Estructura
Quant al nostre treball, sovint fem feines que se'n surten una mica de la normalitat. Els companys arquitectes ens veuen com una prolongació del seu estudi. Allà on ells, per manca de coneixements específics de les estructures, no arriben, ens consulten. Vénen amb una idea al cap i nosaltres els hem de complementar en allò que ells no poden precisar. De totes maneres, hem de dir que molts arquitectes, encara que no dominin la tècnica del càlcul, tenen força clars els conceptes. També és cert que n'hi ha d'altres que tenen una idea vaga al cap i aleshores la nostra tasca és obrir camins, treballant en equip, per tal que puguin desenvolupar-la i explorar-la amb total seguretat. És important conèixer en cada cas la funció de l'estructura en relació amb l'arquitectura a que serveix. Saber que demana ens porta a triar el tipus estructural més adequat i sensat. En aquest sentit, algunes vegades l'estructura condueix l'arquitectura i no el contrari.

Entendre bé el paper que ha de fer l’estructura és resoldre un percentatge molt alt de la nostra feina. Hi ha casos on correspon posar tranquil·litat al projecte des de l'estructura. Això passa amb arquitectes, sobretot els més joves, que, quan reben el seu primer encàrrec professional important, volen expressar un munt de coses, potser massa coses. Tot d'una, des de l'estructura, els demanem reflexió. Se'ls diu: "tranquils, teniu molts anys per davant i altres projectes a fer". Els arquitectes bons amb que més sovint treballem no acostumen a fer beneiteries amb l'estructura. Tot i que en alguns casos pugui semblar que hi ha una certa anarquia o desordre en els seus projectes, acostumen a tenir una bona dosi de lògica en els plantejaments resistents. El que passa és que, de vegades, posen l'estructura en un ordre molt personal i determinat que, això sí, pot no coincidir amb l'ordre que un altre imaginaria en un primer moment. La lògica no ha de ser cartesiana sinó que pot ser una lògica expressiva i, fins i tot, pot ser una lògica interessada en, per sobre de tot, produir una impressió.

  El Pavelló Olímpic de Bàsquet de Badalona, projectat amb els arquitectes E. Bonell, F. Rius i A. Obiols (1990), presenta la singuralitat de tenir una coberta formada per set grans bigues post-tensades en conjunt, una longitudinalment i les altres sis transversalment Tornant a la funció arquitectònica de l'estructura, quan rebem un encàrrec el primer que hem de fer és discernir molt bé el paper que se li demana. Hem d'entendre si parlem d’una mera qüestió funcional o si implica temes de percepció espacial. L'estructura és diferent segons cada projecte, i la resposta depèn de tants factors que escapa a la predeterminació. Una de les frustracions més grans és quan, satisfets amb el resultat d’una estructura que hem calculat i hem vist créixer, al tornar-la a veure un cop l'arquitectura s'ha acabat, ens adonem que l'arquitecte l'ha emmascarada totalment i de forma innecessària. Es decebedor. En contrapartida, l'alegria arriba quan l'arquitecte és respectuós i ensenya de l'estructura tot allò que està bé. De vegades, estructures que sobre el paper no són ni molt expressives ni molt espectaculars aconsegueixen, en canvi, marcar un ritme que l'arquitectura identifica.

Adverteixes ràpidament que el resultat final és satisfactori i te'n adones, tot d'una, que estàs davant d'un bon arquitecte. Reconeixem aquest bon arquitecte quan de forma habitual la seva arquitectura millora la nostra estructura.

  Quan l'any 1993 la Unió Esportiva Lleida va pujar de manera bastant sorprenent a la Primera Divisió del Futbol Nacional, es va haver d'enderrocar el vell Camp d'Esports i construir el nou en només dotze setmanes, les que separaven el final d'una lliga de l'inici de l'altra Estructura i Construcció
Aquest ofici de les estructures és apassionant i no té res d'àrid, al contrari del que molta gent pensa. Pot ser tant creatiu com qualsevol altre camp de l'arquitectura, i té un avantatge. Estàs enfrontant-te amb una cosa molt noble, els materials, sense haver de tractar amb els inevitables i nombrosos intermediaris que habitualment s'interposen entre els arquitectes i la seva feina. No has d'estar pendent de les demandes i les decisions canviants, sovint sense lògica o claredat, que plantegen els clients, les administracions, els constructors, els industrials, i un llarg etcètera. La confrontació és pràcticament inexistent quan projectes i dissenyes l'estructura. I també quan la construeixes. El més gratificant és que arribes a aliar-te amb els materials. Si coneixes bé el que són capaços de fer es comportaran com tu vols, sense decebre't mai. Perquè allò realment interessant és construir, fer el seguiment de l'obra, controlar tot el procés i veure'l acabar. Si haguéssim de limitar la nostra tasca al mer càlcul de l'estructura probablement deixaríem aquesta feina. L'experiència constructiva té més importància que els números, com deia Candela.

Entendre bé el perquè de la forma dels elements i el comportament dels materials val més que tots els processos de càlcul. Aquests han variat contínuament al llarg de la història, i fins i tot durant molts segles no han existit i, en canvi, totes les èpoques han donat estructures magistrals. Respecte la intuïció, és evident que en ocasions pot funcionar, però l'experiència ben assimilada és més fructífera, ja que prové d'haver reflexionat moltes vegades sobre un mateix tema. I no ens oblidem dels ensenyaments que es poden treure dels errors comesos. Per a un projectista intel·ligent pot ser més profitós el reconeixement d'un error i el que això comporta que moltes hores d'estudi. És un camp on encara resten per fer moltes coses. Els materials van canviant, i també evoluciona el seu ús en cercar altres possibilitats expressives. Per exemple, les estructures ceràmiques d'Eladio Dieste són tradicionals, però ell va saber donar-les una nova dimensió.

Sempre es poden trobar nous camins si s'investiga dia a dia, barallant-se amb els problemes. Vas provant i arribes no només a aconseguir que allò s'aguanti, cosa que ja es dóna per suposat, sinó, en un treball conjunt amb l'arquitecte, crear noves imatges i solucions que mai hauries imaginat. I no estem pensant que el camí per aconseguir aquests avenços sigui l'ús de recursos formals altament tecnològics, com veiem sovint a les estructures "high-tech". Creure's que la millor estructura és la que presenta una tecnologia més sofisticada és un dels majors errors en que pot caure un projectista estructural. Rarament hem fet ús d'aquests recursos, i quan ho hem intentat ens hem sentit, fins i tot, esclavitzats i mediatitzats en certa mesura per la pròpia tecnologia. I això sí que és realment frustrant.